HISTòRIA D'ANDORRA
Els primers esments del territori que formaria Andorra es remunten al segle I a. C. Incorporat més tard a l’Imperi Romà com a part de la província Hispània Tarraconense, creada el 27 a. C., fins i tot després de la creació del regne visigot.
Després de la conquesta musulmana, les valls andorranes van ser part de la Marca Superior de Al-Àndalus. Aquest territori va ser l’escenari de la lluita entre francs i andalusins fins a la invasió de Carlemany, data tradicional de la independència d’Andorra (any 788).
El primer document conservat on s’anomena Andorra és l’acta de consagració de la catedral d’Urgell, del segle IX, on s’assenyala que Andorra era un feu del comtat de Pau.
El 27 de gener del 1133, el comte Armengol VI d’Urgell cedeix els seus béns i drets a les valls d’Andorra i Arcavell a canvi de mil dos-cents sous, al bisbe d’Urgell. Amb posterioritat, els diferents conflictes bèl·lics van obligar el bisbe a sotmetre’s a la protecció de la casa Caboet, l’hereu de la qual era el Comte de Foix.
El 1278, i a causa de nombroses disputes, se signa el Pareatge entre el bisbe d’Urgell i el comte de Foix, un document de reconciliació amb què sorgeix la institució del coprincipat. El 1288 se signa el segon Pareatge.
El Parlament actual, anomenat Consell General, es constitueix el 1419, amb la creació del que llavors es va anomenar el Consell de la Terra.
La tradició de neutralitat andorrana la podem situar al començament del segle XVIII, a la guerra de successió espanyola. El 1715, el bisbe d’Urgell, Simeó de Guinda, dicta diverses normes en què s’ordena als Cònsols de les Valls d’Andorra a no obeir cap ordre que no fos expedida pel rei de França.
El 1789, esclata la Revolució francesa i col·loca Andorra entre dues potències enfrontades, França i Espanya. Els revolucionaris francesos es neguen a mantenir el Pareatge pel seu origen feudal i queda interromput, suspenent també les relacions entre Andorra i França, així com la percepció dels tributs de la Quèstia.
El 1794, en plena guerra amb Espanya, un destacament francès penetra en territori andorrà fins a Soldeu, en un intent d’ocupar la Seu d’Urgell. Però un grup d’andorrans van a Puigcerdà i convencen el general Chabret perquè desisteixi de l’operació.
Després, ja al 1806, Napoleó restableix la tradició feudal i els drets de cosenyoriu de França sobre el Principat d’Andorra.
Ja, entre el 1812 i el 1814, quan l’Imperi francès s’annexiona nominalment Catalunya i la divideix en quatre departaments (Segre, Ter, Montserrat i Boques de l’Ebre), Andorra passa a formar part del districte de Puigcerdà, dins del departament del Segre.
El 1866, un ric propietari andorrà, Guillem d’Areny-Plandolit, encapçala una reforma a les institucions de govern anomenada Nova Reforma. Aquesta reforma de les institucions va concedir una limitada participació dels caps de família al govern del país.
El Consell General es compon, a partir de llavors, de 24 consellers elegits pels síndics. El mateix 1866, la reforma és acceptada pel bisbe d’Urgell, i el 1869 pel copríncep francès Napoleó III.
Va ser el 17 de juny del 1933 que el Consell General d’Andorra, pressionat per unes manifestacions populars, acorda el sufragi universal masculí per als andorrans, que fins aleshores estava limitat als «caps de família».
El dret de vot s’estableix als 25 anys, i les dones no ho obtindran fins al 1970. A tot això, el Tribunal de Corts va considerar aquesta decisió una desobediència als coprínceps i va destituir el Consell General. Tot i això, els seus membres es van negar a abandonar el càrrec.
El president de la República Francesa, com a copríncep d’Andorra i després de la demanda del bisbe de la Seu d’Urgell, el 8 d’agost va enviar un destacament de la gendarmeria per restablir l’ordre.
El destacament, comandat pel coronel René Baulard, es va retirar el dia 9 d’octubre del 1933. Jaume Sansa Nequi, nomenat Veguer per Justí Guitart Vilardebó l’any 1933, va seguir sent-ho durant tot el mandat de Ramón Iglesias Navarri i de Ramón Malla Call, i fins al març de 1972 amb Joan Martí Alanis.
Arran de la guerra civil espanyola, des de juliol de 1936 i fins a juny de 1940 (data de la rendició de França davant de l’exèrcit alemany) hi va haver un destacament francès a Andorra, comandat novament pel coronel René Baulard, per prevenir atacs del govern del general Franco.
Les tropes de Franco, poc després d’haver ocupat Girona i haver arribat a la frontera francesa, van arribar a la frontera andorrana al febrer de 1939. La bona entesa entre el comandant Aguirre, el síndic Cairat i el coronel Baulard, amb qui es va entrevistar al pas fronterer, va garantir la neutralitat d’Andorra en el conflicte.
Durant la Segona Guerra Mundial, Andorra es manté neutral. El 1944, un destacament de gendarmes francesos (sense acord amb el bisbe de la Seu) i una agrupació de guàrdies civils es van establir a Andorra, però no es va produir cap enfrontament destacat entre les dues forces, que van romandre al Principat fins al 1945.
Als anys 1960 es va produir un fort salt en la vida dels andorrans de la mà del comerç (afavorit per la seva condició de paradís fiscal i pel contraban) i el turisme, desenvolupant-se instal·lacions esportives per a la pràctica de l’esquí. El 1967 el copríncep Charles de Gaulle visita el Principat. El 1973 es produeix la primera trobada des del segle XIII dels dos coprínceps, Georges Pompidou i el bisbe Joan Martí Alanis.
El 14 de gener del 1982 entra en funcions el primer govern d’Andorra, separant-se per primera vegada el poder legislatiu de l’executiu.
A principis dels anys 1990, Andorra signa un conveni amb la Comunitat Econòmica Europea i s’aprova un nou codi penal.
El 14 de març del 1993, s’aprova en referèndum la Constitució que desarticula les darreres reminiscències feudals del govern d’Andorra en declarar el poble andorrà com a únic sobirà de l’Estat.
El poder dels coprínceps es redueix i es crea un sistema de govern parlamentari de tall modern. El 28 de juliol d’aquell mateix any, Andorra entra com a membre de ple dret a l’Organització de les Nacions Unides.
El 28 de juliol del 1993, el Cap del Govern d’Andorra Óscar Ribas Reig va pronunciar el primer discurs en català, amb motiu de l’ingrés d’Andorra a l’ONU.
